A l'Himalaya!!!!

Fa quatre dies que vam arribar a Leh, volar a 10.000 metres i veure com els pics de les muntanyes sobreeixien sobre els núvols i les tens tant aprop et crea una sensació màgica fins i tot emotiva. Tot i no ser una gran muntanyesa. L'arribada a Leh va ser esgotadora, 7 hores d'avió 5 hores esperant a l'aeroport on et fan mil i un control i en tots ells pareix que sigui el primer cop. Però finalment vam aterrar en un aeroport ben xicotet al mig d'aquesta immensa serralada, l'Himalaya. Crec que des d'un primer moment vaig sentir que la gent d'ací tenia un caràcter diferent. Més calmat, amb un somriure etern a la cara i molt simpàtics. Al meu costat durant el vol hi havia un noi d'aquestes terres i mentre sobrevolàvem aquestes muntanyes, sols feia que convidar-me a mirar per la finestreta. L'avió es va convertir en un rebombori de gent mirant per la finestra i fent les mil i una foto. Vam poder conversar una estona amb ell i em va parèixer d'allò més noble i simpàtic. Amb una fisonomia prou diferent a l'hindú del Rajastan.  En arribar al “guest house”, vam caure rollats i ens van haver de despertar per fer el “check in”. Ens havien dit que patiríem el mal d'altura i així va ser. Durant el primer dia ens faltava l'aire, per molt que inspirarem sempre feia l'efecte que no omplíem prou els pulmons. Per mi era com haver acabat de fer una carrera esgotadora, la sensació del minut següent d'haver parat. Els altres dies han estat millor encara que hem patit algun mal de cap lleuger i ara ja puc dir que estem ben aclimatats.

Hem passat tres dies ben tranquils, em fa la sensació que sols mengem i dormim i gràcies! Perquè el    Rajastan ha estat meravellós (ara que ho mirem des d'ací), però necessitava uns dies de pau i tranquil·litat. Amb el que més estic gaudint d'ací és amb el menjar, relament el trobe molt millor que les terres passades i tot i trobar a faltar en cada moment el nostre menjar mediterrani estem menjant d'allò més bé.

Leh és un poble al mig d'unes immenses muntanyes, tot són cases d'una o dues plantes, gens estètiques i els baixos estan replets de mil i una botiga. Nosaltres ja hem fet la nostra compra i ens hem agafat dues jaquetes a un preu ridícul comparant-los amb els preus occidentals. El noi que li va vendre la jaqueta a l'Oriol és d'allò més simpàtic i sempre que ens el creuem ens rep a un somriure.

Hem passat de caminar per uns carrers plens de gent, vaques, porcs, elefants, camells, pixades, cagades, merda i més merda i olors que et tombaven a carrers més tranquils i nets. Tot i que el tema dels cotxes haurien de fer-s'ho mirar. Les bafarades de gasolina cremada entre uns fums negres et tomben quan intentes passejar per Leh. Però tot i així, hem passat a posar-se jaqueta a les nits a tapar-se amb nòrdic i a necessitar aigua calenta per dutxar-se. De la que sols tenim el privilegi unes hores al dia.

Estem ben tranquils, gaudim de passejos i converses ridícules que ens fan riure. Oriol s'ha enganxat a un llibre i després d'acabar el meu vaig trobar en una llibreria xicoteta d'ací, un llibre en castellà. Està prou bé, així que en les hores mortes gaudim de pau i lectura.

Hui havíem d'anar a la vall de Nubre, durant tres dies, havíem de passar per la carretera més alta del món. Però una de les noies amb que compartíem cotxe s'ha alçat amb vòmits i ho hem suspés per demà. Ja contem els dies que ens falten per poder menjar-se una bona truita de creïlles amb ceba, pa torrat amb tomaca i cuixot. Però al mateix temps ens sap greu acomiadar-se d'aquesta terra.